Sabor, cuina, poder

[FOTO: Samuel Domingo]

El primer aliment que rep el nostre cos, el més complet i complex de tots els aliments que menjarem després, és la llet materna.

Però malgrat la seua importància en el creixement i la salut del nostre cos, no recordem el seu sabor. Quan la menjàvem, el nostre cervell encara no havia desenvolupat l’hipotàlem, que construeix la nostra memòria. Però a més, i sobretot, perquè mai més no l’hem tornat a tastar. Així que probablement, morirem sense saber a què sap la llet materna.

En canvi, sí que recordem un per un la resta dels sabors dels aliments que vam menjar després, i que a poc a poc van constituir la nostra dieta habitual fins avui. Potser tenim alguns en comú… el pa, la llet de vaca, el sucre, la sal, l’arròs, el iogurt, el pollastre, la creïlla, la carlota, el lluç… Si no hem canviat molt el lloc de la nostra residència, la major part dels aliments de la infantesa ens acompanyen encara, per això aquella part de la nostra vida alimentària està present en la nostra memòria. Son sabors actius, presents i vius.

I no són tants.

La nostra boca sol ser, en realitat, un mapa prou reduït dels sabors de la natura menjable. No ens passa només a nosaltres; cada poble, en cada lloc del món, associa una sèrie de sabors al seu gust i plaer, a la seua identitat cultural, al seu costum, a la seua capacitat econòmica. Durant la major part de la història de la humanitat, hem menjat allò que produïa la nostra natura més pròxima, i normalment ho hem fet en un calendari estacional. Per això les maduixes fan gust de primavera, i les carxofes, d’hivern.

Menjar aliments reals significa cuinar, i això implica resoldre problemes de tot tipus: cal prendre decisions, organitzar-se, planificar, idear i construir ferramentes, trobar materials, fer proves per a millorar el sabor… la cuina és una eina per a  desenvolupar la intel·ligència. Alhora, el domini de la cuina i del sabor, i el menjar junts, són també una manera d’estructurar i fer forta la família i la comunitat, que resulten ser dipositaris de la capacitat d’autogestió en la qüestió alimentària.

I què passa quan deixem de cuinar? Quan permetem que altres (els “professionals” de la indústria de l’alimentació) cuinen per nosaltres? Doncs que perdem coneixements, perdem salut, perdem sabor i plaer, perdem la nostra memòria col·lectiva gastronòmica, perdem eines per a construir vincles i afectes entre nosaltres… perdem poder.

Cuinar és una feina complexa en la qual tothom de la casa hi pot col·laborar. No es tracta que cuinen les dones, la cuina no és una qüestió de gènere, és una qüestió política. La diferència entre cuinar, i deixar que altres cuinen per nosaltres, afecta directament la nostra capacitat d’autogestió, a la nostra llibertat de decisió i a la nostra independència domèstica.

A la cuina, doncs, tothom… i que comence la revolució!

Anuncis

Un pensament sobre “Sabor, cuina, poder

  1. Totalmen d’acord. La nostra independència domèstica va de la ma de l’afecte que construim socialitzan-nos quan compartim moments, amb la familia i els amics o amb els nou vinguts al nostre entorn i mengem allò q te tots els nutrients q necessitem, de manera natural o amb un mínim de transformació.

    Els moments a la cuina, són moments d’olors, experimentals, de creativitat personal, de relacions socials, d’aprenentatge, de plaer, d’independencia personal, de compartir experiències…

    La cuina dona vida a la casa, sense ella sería un lloc inmòbil i sense sabors ni olors. Tot el q entra a la cuina ho hem d’haver triat nosaltres, i hem de poder transformar-ho com nosaltres volguem.

    Així que: TOTS A CUINAR!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s