Aliments de la memòria: els caragols

[FOTO: http://www.sieteaguas.es ]

D’una memòria molt llunyana, com un dibuix de perfils esborrats, i malgrat tot encara tinc a la boca el sabor de les fulles d’herba-sana trencada entre tomaquetes i ceba.

Un dia d’estiu, plou. Els pares, el tiet, les dues germanes i l’agüela observem la pluja des de la porxada de la caseta, asseguts a les hamaques. Dona gust veure-la caure tan mansa i ordenada, tan refrescant després d’uns dies de ponent. La terra la xupla i es torna roja. Estem en silenci, tranquil·lament i a cobert, mirant la trajectòria de les gotes com si cadascuna portara dins un pensament.

Quan escampa, el tiet entra a la casa per agafar dos poals. Les germanes ens posem les sabatilles i enfilem amb ell cap a les hortes que voregen el riuet, un poc més avall de la Fuente del Retiro, la que va omplir d’aigua el meu cos durant 20 anys. Baixem amb els poals per les pedres esvaroses, passem per davant del molí i de la Fuente de la Rosa i, tot seguit, agafem el caminet dels bancals i les carxoferes florides.

El tiet s’atura, deixa el poal a terra i comença a recol·lectar. Baix les fulles i al llarg del tronc de les plantes els caragols festegen la pluja. Hi ha uns menudets que tenen la corfa quasi blanca amb una línia rosada, els diguem avellanencs i ens agraden molt. Hi ha de més grossos, marrons, blavencs i grisos, i hi ha també els moros, tan grans que podrien ser peluts, eixos que a Lleida els cuinen al forn dins d’una llauna.

Un parell d’hores després tornem cap a casa amb els dos poals plens, les sabatilles arrebossades de fang, el front suat i el nas desbordat per les olors de la natura mullada, engrandit com un paisatge.

L’agüela col·loca els caragols dins d’una gàbia amb branques de romer i ací es queden per tres dies complets. A la fi, els renta ben de matí a la pica de pedra una vegada i una altra, pastant-los amb les mans tal com fan les ones de la mar amb les pedres de la platja, quan es retiren.

Una cassola de fang plena d’aigua i sal rep els caragols nets. I mentre estan allà, amagats baix una tapa subjecta amb pedres, pots escoltar el seu lentíssim moviment pel sorollet imperceptible de les corfes. A mitjan vesprada ja estan llestos per a ser cuinats. L’agüela posa la cassola al foc amb oli i alls, ceba tallada i tomaques trencades. Després hi posa els caragols i al final afig les fulles d’herba-sana. Els sopem eixa mateixa nit sucant pa, i després truita de creïlles. Eren els anys 70, i jo encara no tenia deu anys.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s