Aliments de la memòria: el moniato

Pensant en els aliments que mai no entren al meu carro de mà quan vaig a comprar al mercat, he recordat el moniato, una arrel tuberosa extraordinàriament rica en Vitamina A que va estar allunyada de la meua alimentació durant quasi tota la meua vida, fins que la vaig descobrir fa pocs anys.

Quan jo era xicoteta el moniato no era un ingredient benvingut als fogons familiars. La raó era ben comprensible; durant la postguerra, la família de ma mare vivia en un entorn agrícola entre Benimodo i Quart de Poblet, i el moniato i la creïlla van ser els dos ingredients principals dels seus menjars durant molts anys, cuinats de totes les maneres possibles, disfressats i repetits nit i dia fins l’avorriment.

Per haver menjat tants moniatos durant la seua infantesa ma mare els va acabar odiant. Però jo crec que no era només una qüestió del sabor d’aquest aliment, sinó més bé un assumpte de caire econòmic. I és que el moniato representava a sa casa la pobresa, les penalitats, la fam i la por, la falta de tot. En passar els temps dolents i créixer, casar-se i tindre filles, comprar un pis nou al poble i fer-se l’ama de la seua pròpia cuina, ampla i plena de novetats tecnològiques, ma mare va voler desterrar els símbols de la pobresa alhora que incorporava els de la seua nova classe mitjana. Així, mentre el moniato eixia per un costat, per l’altre entraven els canelons Rossini…

Jo he recuperat aquest aliment molt de temps després, i l’utilitze sobretot com a guarnició en plats de carn i peix. M’agraden especialment al forn i a la brasa, adobats amb oli i sal per a contrastar el seu sabor més o menys dolcet, depenent de la varietat. El moniato no simbolitza la pobresa per a mi, ni forma part de la meua memòria de penúries, perquè no les he patit. Més aviat el tinc rel.lacionat amb la mundialització alimentària que van provocar les conquestes imperialistes, perquè és originari del Perú des d’on va vindre cap a Europa fins i tot abans que la creïlla.

En incorporar-lo hui en dia a la meua cuina, es tanca un cicle complet d’amor i d’odi pel moniato al llarg de quatre generacions de dones de la meua família, la qual cosa és com dir el pas de tot el segle XX per les nostres tradicions culinàries. Per acabar amb un pensament melós, tot açò m’apropa una mica més a la cuina i al gust de la meua besàvia, de la qual no sé gairebé res més que torrava moniatos i gaudia de menjar-los calents a poqueta nit.

Anuncis

2 pensaments sobre “Aliments de la memòria: el moniato

  1. A mí no m’agrada molt, el moniato. EM recorda al pastís eixe que és com una empanadilla però dolç… crec que mai he comprat moniato…

  2. Eixe pastís que dius porta molt de sucre, pot ser el robes massa dolç, a mi tampoc no m’agrada molt. Però el moniato tractat com una creïlla té molta més gràcia. Hauràs de vindre a ma casa per a tastar-ho, ja voràs quin sabor li dona al pollastre al forn, per exemple. Gràcies pel teu comentari, bonica.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s